 |
| Ruïnes de la Serra Llarga o Corralots de l'Obac. Terrassa. |
L’opus
spicatum és un antic tipus d’aparell de construcció en el qual les pedres
es posen de forma inclinada, unes filades en sentit contrari a les oposades, formant
així un dibuix que recorda una espiga de blat. Els romans l’utilitzaren sovint com
a element decoratiu en parets i sobretot en paviments. Pel que fa a la seva
distribució, podem trobar construccions amb aquest tipus d’aparell a les illes
britàniques, a gran part d’Europa i fins a les muntanyes de l’Azerbaidjan.
És conegut que la resistència a les càrregues
verticals d’un mur d’opus spicatum és
menor que la d’un mur fet amb carreus; per contra, pot ser més resistent a l’aparició i
progressió d’esquerdes verticals, ja que les forces que les provoquen es dissolen en l’entramat de les pedres
inclinades, les quals donen al mur certa flexibilitat. Això podria explicar la
presència de fileres aïllades d’opus
spicatum intercalades en murs convencionals fets amb carreus.
A Europa, l’opus spicatum fou emprat durant l’alta i la baixa edat mitjana en
tota mena de construccions. A Catalunya el trobem en monestirs, esglésies,
castells i també en habitatges rurals. L’ús d’aquest tipus d’aparell es
mantingué en el món rural fins als segles XVII i XVIII, i per aquest motiu, l’opus spicatum no es pot utilitzar com un
element de datació absoluta.
Tot i que l’estètica va ser un factor
important en l’ús de l’opus spicatum,
no es pot descartar un possible sentit religiós, ja que l’espina de peix era un
símbol dels antics cristians. Això podria explicar el seu ús freqüent en esglésies i monestirs preromànics
(s IX-X).
|
|
|
L’opus spicatum és un element relativament freqüent al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i rodalia, on podem trobar exemples molt variats: murs d’opus spicatum fets amb pedra seca o amb morter de calç, llocs amb paraments importants, com ara Santa Maria de Matadars, Santa Magdalena de Puigbarral, l’Obac Vell, les ruïnes de la Serra Llarga, Cal Campaner i la masia de Mussarra; vestigis dispersos de poblament alto-medieval al sector de l’Espluga; també trobem opus spicatum en marges de conreus i fins i tot al mateix Camí Ral del coll de Daví. Això demostra que el seu ús va ser freqüent durant segles. Amb tot, les successives ampliacions i reformes que s’han fet en moltes masies d’origen medieval, segurament han fet desaparèixer els vestigis. Darrerament, tot i els progressos de conservació que s’estan fent en alguns indrets, com ara a la Serra Llarga, l’Obac Vell i Cal Campaner, també he pogut comprovar l’avançat estat de degradació en què es troben altres llocs, com és el cas de les ruïnes de Ca l’Oliva, les Cases i el Racó de Rellinars.
De fet, la presència d’opus spicatum en alguns llocs encara té quelcom d’insòlit i inexplicable.
No hi ha una raó plausible que justifiqui la presència de petits fragments en
llocs poc visibles o inversemblants. Són especialment curiosos els petits
paraments que s’intueixen al costat d’algunes finestres, com és als masos de Puigdoure,
Can Bofí i Casajoana. En tals casos, no es pot descartar una funció protectora
de simbologia cristiana semblant a les creus que trobem esculpides a les
llindes de les finestres.
Balma de la Coma d'Auma,Vestigis d'opus spicatum. Rellinars.
Garriga, Ruïnes del mas la. Opus spicatum. El Pont de Vilomara-Rocafort.
Serra Llarga o Corralots de l'Obac. Ruïnes de la. Opus spicatum. Terrassa.
Serracanta, Ruïnes del mas. Opus spicatum. St Vicenç de Castellet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada