Em vaig iniciar en el món de l’excursionisme -junt amb altres nois i noies del Centre Juvenil del barri de les Termes, de Sabadell- pels volts de 1966. Ens hi va encoratjar l’Enric Roig i Sansegundo, que aleshores era el diaca de la parròquia. Començàrem fent sortides senzilles pel Vallès, les Guilleries, etc., però no vam trigar a projectar i a fer, una travessa des de Setcases al Canigó guiats per l’Enric Roig. Eren els anys foscos del franquisme, i aquella primera escapada als Pirineus, va ser per a mi una petita aventura iniciàtica. El fet és que, des de llavors, l’excursionisme ha estat una de les activitats més importants en la meva vida.
Ja com a socis del Centre Excursionista de Sabadell, uns quants ens engrescàrem en la pràctica de l’escalada i de l’alpinisme. Entre altres llocs, anàvem a Sant Llorenç del Munt per enfilar-nos -amb material precari i més entusiasme que formació- al Cavall Bernat, l’Esquirol, la Castellassa de can Torres, el Morral del Drac, etc. Les primeres fotografies que conservo de Sant Llorenç del Munt són d’una escalada al Morral del Drac que vam fer el 1968. En aquells anys, les urbanitzacions de Matadepera ja avançàvem desbocades vers els cingles de la Mola, un espectacle demolidor i indignant que veiem amb impotència.
Després d’uns anys recorrent el Pirineu Central, l’any 1978 vaig començar a sovintejar Sant Llorenç del Munt. Seguia, amb delit, la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt publicada pel Centre Excursionista de Terrassa l’any 1935, la qual havia fotocopiat en la Biblioteca de la Caixa de Sabadell. Davant de tot el que anava trobant en aquelles primeres excursions, vaig decidir fer una investigació a fons i en solitari del patrimoni històric i arqueològic del massís.
Això va coincidir amb l’època dels grans abusos que es van cometre a Sant Llorenç del Munt: especulació urbanística, caceres indiscriminades, curses de motoristes destrossant els camins, espoli forestal, etc. Aquelles agressions creixents van esperonar les entitats excursionistes i conservacionistes de la comarca a crear, per la via d’urgència, la Coordinadora per la Salvaguarda de Sant Llorenç del Munt, en la qual em vaig implicar junt amb altres companys de la Secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell.
L’acció de la Coordinadora va ser decisiva, s’assoliren importants objectius i s’evitaren destrosses; però el mal principal ja estava fet, les urbanitzacions de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Vacarisses, Rellinars i Mura, ja havien arrasat -i encara arrasen-, l’entorn immediat del massís. Encara ara -passats més de quaranta anys- sento vergonya aliena quan les veig.
La meva aportació principal a la defensa del Parc Natural, va consistir a publicar bona part del seu valuós patrimoni històric i antropològic que aleshores anava recollint. Amb tot, l’any 2002, després de l’edició del llibre Les sendes dels bandolers, vaig aturar la meva tasca a Sant Llorenç del Munt per dedicar-me a altres activitats.
D’aquells anys conservo fotografies i documents que, per diferents motius, aleshores no vaig publicar. Per això, aquest any he tornat a sovintejar Sant Llorenç del Munt i l’Obac, amb l’objectiu de visitar novament els indrets coneguts que ja vaig ressenyar, i també altres de nous divulgats pels investigadors actuals. El propòsit és publicar en aquest blog el conjunt heterogeni d’informació que he guardat, per tal que estigui a disposició dels que segueixen treballant en el coneixement i la conservació de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac.
Antoni Ferrando i Roig
Tardor del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada